Tailàndia constitucional

Tailàndia te una trajectòria política del tot inestable durant els dos últims segles. Entendre el paper que juguen les forces militars es fonamental per respondre els perquès de la democratització tardana d’aquest país, que ha proclamat més de vint constitucions des del 1932 fins l’actualitat. Aquestes són fruit dels nombrosos cops d’estat d’origen militar amb les seves conseqüents proclamacions de govern.

Constitucions amb una durada de no més de quatre anys impossibiliten una democratització del país, alhora que fan molt difícil d’identificar bàndols clars o ideologies.

L’escena política de Tailàndia al segle XX és pot dividir entre tres protagonistes: Govern escollit (a cops democràticament), militars i monarquia aristocràtica. Al 1932 un d’aquests un cop d’estat acaba amb la monarquia absoluta transformant Tailàndia en una de monarquia constitucional, tot i que realment el govern es dels militars. L’any 1962 es du a terme una revolució comunista que acaba amb una repressió sanguinària per part dels militars.

No és fins l’any 1997 quan es proclama realment una constitució “del poble”, on regeixen principis democràtics com: una reforma electoral que evités la manipulació del vot, reconeixement per primer cop dels drets humans bàsics, enfortiment del legislatiu i de l’executiu... Durant gairebé una dècada Tailàndia gaudeix de la seva primera experiència plenament democràtica fins al 2006 amb un cop d’estat militar. La nova constitució proclamada per aquests, vigent a l’actualitat, es contraposa a la del 97 posant per davant els interessos militars.

Anàlisi d’indicadors democràtics

L’objectiu és determinar el nivell democràtic de Tailàndia a través de tres indicadors utilitzats com a eina d’anàlisi al camp de la Ciència Política: Polity IV, Freedom House i Democracy-Dictatorship

Polity IV – Aquest sistema de classificació el conformen un grup de variables que tenen en compte la competitivitat electoral pel que fa a partits polítics, la duració dels seus mandats, el poder que s’atorga a l’executiu... Distingeix els països entre Autocràcies, que farien referència als governs dictatorials; Democràcies; i entre aquestes dues es crea una espècie de híbrid anomenat Anocràcies, que fan referencia a règims parcialment democràtics però encara amb certs símptomes dictatorials.

Autocràcia -10,-6, Anocràcia -6,+6, Democràcia +6,+10

Freedom House – Com indica el seu nom avalua el grau de llibertat d’un país tenint en compte les característiques típiques d’una democràcia moderna, valorant el procés electoral, l’elecció de les branques legislativa i executiva, el grau d’accountability, la independència del judicial davant els dos altres poders... Funciona classificant els països entre lliures i no lliures, creant també una catalogació on situa els “parcialment lliures”.

Lliures 1 - 2,5          Parcialment lliures 3,0 - 5,0           No lliures 5,5 - 7,0

DD-Dataset – Aquest indicador prové de la literatura de Przeworski i distingeix als països analitzats entre Democràcies o Dictadures. Respon a tres pautes més una de condicional. En primer lloc el cap de l’executiu ha de ser escollit, el legislatiu també ha de ser escollit pel poble i per últim hi ha d’haver multiplicitat de partits. Només cal que una d’aquestes tres condicions no es doni per catalogar el país de dictadura. Per últim si es compleixen les tres és necessari tindre en compte una quarta condició: si el partit al poder mai ha perdut les eleccions es considera també una dictadura.

El cas de Tailàndia  és doncs difícil d’analitzar ja que degut a la seva continua inestabilitat mai es realment clar el caràcter del seu règim. Tot i així els tres indicadors coincideixen que amb la Constitució del 1997 el país experimenta un període de democràcia plena, tot i que cal recalcar la poca objectivitat d’aquestes eines d’anàlisi. Aquesta constitució com hem comentat anteriorment es la se la coneix com “la del poble”, ja que aposta per uns principis democràtics i una distribució equitativa, tant del poder polític com del global de la societat.