La delicada situació de la democràcia a Sud-àfrica

La situació política i social a Sud-àfrica s’ha basat des dels seus orígens colonialistes en la repressió i la presa de poder de les minories ètniques sobre la majoria de la població. La manca de pluralitat política dins un dels països amb més diversitat social del món ens fa plantejar-nos si l’anomenada ‘democràcia’ sud-africana ha sigut real durant els últims 26 anys. Gràcies a una sèrie de paràmetres que ens proporcionen diversos índexs politològics per mesurar l’existència i els nivells de democràcia dels països (Polity IV, Freedom House i D-D Dataset), s’ha pogut explicar el per què de la delicada democràcia sud-africana que, a dia d’avui, encara és dubtosa segons alguns indicadors.

Taula comparativa dels diferents índexs de classificació de democràcia

L’aparheid va ser un sistema de segregació social instaurat a Sud-àfrica l’any 1948. Els privilegis i drets de la raça negra, que representava el 79% de la població, es van veure severament reduïts. Literalment, la majoria de la població va ser apartada de les institucions i va patir una gran repressió. D’altra banda, els blancs (que representaven el 21% restant de la població), van dur a terme la presa de poder i van restringir el vot únicament a la seva raça. D’aquesta manera, no es pot considerar que Sud-àfrica estigués sotmesa a una dictadura (segons els diferents índexs), ja que el vot sí que estava permès però només als blancs. Tot i així, el país no gaudia de garanties democràtiques ni de llibertats degut a l’exclusió participativa del col·lectiu negre.

Quan De Klerk, líder del Partit Nacional, va guanyar les eleccions el 1989, va establir diàleg amb altres partits i opositors blancs per posar fi a quaranta anys de repressió i eliminar paulatinament la legislació racista del país. L’abandonament de la seva ideologia conservadora, gràcies a la pressió per part de l’esfera internacional, va contribuir també a la legalització de l’abolit Congrés Nacional Africà (CNA). Això va suposar una transició cap a la pluralitat racial del país. Aquesta pluralitat, juntament amb les restriccions al poder executiu i el dret a vot són paràmetres fonamentals per designar si un país és democràtic o no. A l’índex Polity IV (PIV), Sud-àfrica va passar de ser una anocràcia a una democràcia el 1992 perquè va ser l’últim any en què només la població blanca va exercir el dret a vot: en aquest cas, en un referèndum que permetia a De Klerk avançar en les negociacions per redactar una nova constitució amb el CNA i la resta de grups polítics dirigits per negres.

Amb tot, amb la fi de l’aparheid, l’alliberament de Nelson Mandela, l’acord sobre l’esborrany de la constitució i la fixació d’una data per noves eleccions, Polity IV va considerar (en contra dels altres índexs) que Sud-àfrica ja era una democràcia (tot i que encara no s’havien celebrat unes eleccions competitives).

En canvi, per la classificació de Freedom House (FH), el país no va esdevenir una democràcia fins l’any 1994, quan es van celebrar les primeres eleccions ‘pluriracials’. Aquest any va ser possiblement el més significatiu per la història de Sud-àfrica, ja que va ser el primer com en què la població negra va exercir el seu dret de sufragi en igualtat de condicions amb els blancs. La victòria aclaparadora del CNA, encapçalat per Mandela, va suprimir definitivament la rèmora de l’aparheid i va convertir el país en ‘lliure’, amb amplies llibertats civils i drets polítics, segons FH. Aquell any, però, també va resultar rellevant per l’índex PIV, ja que el seu indicador de democràcia va arribar al seu pic positiu, que s’ha mantingut fins l’actualitat. Fins el 1994 hi van haver variacions en els nivells de democràcia degut a la millora progressiva de la qualitat democràtica sud-africana.

L’índex D-D Dataset, que classifica els països segons la dicotomia ‘democràcia-dictadura’, en canvi, presenta el cas de Sud-àfrica com a un cas dubtós d’error de  tipus II (ni democràcia ni dictadura). El país ha mantingut aquesta catalogació fins a dia d’avui, en contrast amb els altres dos índexs que es mantenen en la classificació de “democràcia”. L’explicació d’això és que l’índex D-D no pot considerar un país com a democràtic si no ha perdut mai unes eleccions després de dos períodes electorals, si no es canvien ‘les regles del joc’ electoral o si la oposició no té possibilitats d’arribar al poder. En aquest cas, observem com Sud-àfrica no ha alternat el seu govern des de 1994. És a dir: El CNA sempre ha obtingut victòries aclaparadores en les eleccions (les últimes amb 197 escons de diferència respecte el segon), sense deixar oportunitats de governar a altres partits.

Per tant, tot i les plenes garanties que tenen els ciutadans sud-africans per escollir quin partit volen que governi, no tots els indicadors estan d’acord en considerar el país com a democràtic. La història i el simbolisme del CNA ha arrasat fins l’actualitat, però, si un partit és escollit per la gent any rere any, ¿com és que no es considera plenament com a democràtic? El que és cert és que l’alternança no fa la democràcia, però juntament amb la competitivitat entre partits ajuda a la millora de la qualitat democràtica dels països.