Egipte, governs de vidre.

Després de 30 anys de repressió l’Egipte de Hosni Mubarak trobà el seu fi el 25 de gener de 2011. El famós “Dia de la Ira” va reunir religions, ideologies i classes socials al voltant d’un objectiu: pau, llibertat i justícia social. No obstant això, s’estava traçant camí democràtic? Cal remarcar que definir la realitat política d’Egipte des dels anys 90 fins a l’actualitat és una tasca difícil. Així doncs, exèrcit, islamisme, democràcia i revolució es superposen durant la història.

A partir del 2011 el que inicialment va ser la dimissió exitosa de H.Mubarak, va donar lloc a les primeres eleccions democràtiques el 2012 amb la victòria dels Germans Musulmans. Tot i això, la política islamista de Mohamed Morsi suscità un cop d’estat el 29 de juny de 2013 que cedia pas a les urnes. Fou així com l’exmilitar Al-Sisi, líder del cop anti-Morsi, es posicionava com nou President d’Egipte el 2014.

A continuació, amb l’ajuda de tres indicadors es durà a terme una anàlisi concret de la política actual i històrica que permetrà etiquetar la situació del país des de diferents visions.

-    

    * Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de Freedom House, Polity IV i Democracy-Dictatorship.

   

   Freedom House, Egipte és: parcialment lliure (1990-1993), sense llibertats (1993-2011), parcialment lliure (2011-2014).

L’indicador Freedom House, es basa en l’avaluació de llibertats civils i polítiques. El càlcul de F.H segueix una escala 1-7 (1 país lliure/ 7 país sense llibertat).

Freedom House defineix el període de 1990-1993 com parcialment lliure. Durant aquest anys Egipte es trobà en un moment de transició després de la mort d’Anwar el-Sadat. Hosni Mubarak va seguir la línia política del seu successor mantenint l’equilibri entre la posició àrab tradicional i les bones relacions amb Israel i els EUA.

En canvi, del 1993 al 2011 Egipte va patir una forta retallada dels seus drets civils i polítics. La falta de llibertats polítiques va recaure sobre la falta d’eleccions democràtiques durant tot el període de Mubarak i en el conjunt de referèndums il·legítims que reposicionaven al líder en el poder. També, en la manca de pluralitat política i finalment, en la corrupció exercida pel Partit Nacional Democràtic (PND). És important mencionar les repressions que van patir els drets civils, ja que els ciutadans d’Egipte patiren l’absència de llibertat d’opinió, males condicions de vida (atur, inflació) i l’excés de brutalitat policíaca.

Freedom House defineix la situació egípcia de 2011-2013 com parcialment lliure. Amb la revolució de 2011 la societat es va polititzar, aconseguint dur a terme eleccions democràtiques i plurals el 2012 i el 2014. No obstant, les llibertats civils dels ciutadans segueixen sense tenir protecció; el líder polític actual Al-sisi ha prohibit tot tipus de protesta i ha clausurat sales d’exposicions com la Townhouse Gallery, així com també teatres i editorials.

Polity IV, Egipte és: una Dictadura (1990-2005), una Anocràcia (2005-2013).

El Polity IV analitza el nivell de democràcia d’un país mitjançant tres components: 1) l’elecció del poder executiu, 2) la participació, més o menys restringida i 3) els límits a l’executiu. Tot això es calcula mitjançant una escala -10, 10.

Segons el Polity IV l’Egipte de Hosni Mubarak va ser una dictadura fins a l’any 2005. El dictador egipci va incomplir en gran mesura els requisits esmentats anteriorment: no es van celebrar eleccions, només existia un partit i es van manipular els resultats dels refèrndums. A partir del 2005, amb la lleu permissió constitucional d’altres partits al càrrec presidencial es van posar límits al poder executiu transformant la dictadura en una anocràcia.

 Segons Polity IV les eleccions del 2012 i 2014 es poden considerar participatives i competitives, un fet que fa perillar la dictadura però que encara no dóna peu a instaurar una democràcia estable.

-       Segons Democracy-Dictatorship, Egipte és: Tipus II (1990-2011), una democràcia (2011-2012), tipus II (2012-2013) i democràcia (2013-2014).

El D-D és un indicador que utilitza un càlcul binari (1,0) per definir si un país es troba en democràcia o dictadura. Segons aquest mecanisme un país es considera autocràtic quan es troba en un context de manca de pluralitat democràtica i no pot escollir ni el poder executiu ni el legislatiu. A més a més, el D-D senyala que quan no existeix una alternança política baix les mateixes normes electorals que conduïren a l’executiu al poder, ens trobem davant un error tipus II perquè no es té informació suficient per definir la situació política.

Així doncs, Egipte durant els anys 1990-2011 es trobà davant un tipus II. Durant el període de Mubarak no va existir la llei de l’alternança durant 30 anys, i a més, els referèndums convocats van ser il·legítims, un fet que suposa l’existència de  mecanismes electorals per eliminar qualsevol oposició.

Les eleccions del 2012 i 2014 tenen, segons el D-D, característiques democràtiques degut a l’existència d’alternança política entre ambdues eleccions, a la competència política i a la possibilitat d’elecció a l’executiu.

 Adela Esteva.